Significació històrica de la data

Dos grans empreses van omplir el llarg període en què regnà Jaume I. Estes van ser cronològicament l'expedició i conquesta de Mallorca el 1228, que va durar fins al 1231 i l'altra va ser la conquesta de València, la qual començaria a forjar-se el 1232.

Segons ens relata el Llibre dels Feyts, el 1232 el rei, juntament amb el mestre de l'Ordre de l'Hospital i el noble aragonés Blasco d'Alagó, iniciaren a Alcañiz el projecte d'ocupació de València. L'estratègia a seguir era la següent: primer ocuparien Borriana, assetjant-la per terra i per mar; d'esta manera, tots els castells del nord i de l'oest caurien, pràcticament entregant-se sense lluita. La ciutat es va prendre el 1233, després del setge i uns combats ardus.

Blasco d'Alagó cercà les zones que quedaven al nord i s'apoderà de Morella. Posteriorment, s'anaren conquerint les places que hi havia situades cap al sud del riu Palància. El 1238 totes, a excepció d'Onda que fou conquerida el 1241, van caure. El 1236, el Rei En Jaume va convocar Corts a la ciutat de Montsó, a Osca, per tal d'accelerar la conquesta de València. És per això que va sol·licitar una Bula de Creuada al Papa Gregori IX, i emplaçà els seus nobles per al dia de Pasqua del 1237 a Terol.

Al remat, avançar des de la línia del territori entre Borriana i El Puig fou un treball molt fàcil. La raó per la qual van triar El Puig és perquè constituïa un punt estratègic, ja què era la única elevació a tota l'Horta Nord des d'on es divisava la plana que envoltava la gran ciutat de València. Conquerida esta plaça el 1237, Jaume I deixà al front de les seues tropes a son tio Bernat Guillem d'Entença, per tal d'encarregar-se personalment de reclutar noves tropes i queviures, en previsió d'iniciar ràpidament el setge de València.

El rei musulmà de València Zaen-Zayan, successor d'Abu-Zeit, aprofitant l'absència del rei, va fer front als cristians que ocupaven ja El Puig. Els soldats de Bernat Guillem aconseguiren una gran victòria (La Batalla del Puig, retaule de Marçal de Sax, segles XIV-XV, que es troba al Victoria and Albert Museum de Londres) i reduïren els musulmans fins al sud del barranc de Carraixet.

Jaume I es traslladà al Puig i va convocar Consell General a l'església de Santa Maria, que ell havia manat construir. I ordenà que es traslladara la Cort i tota la família reial. Estava decidit a conquerir d'una volta València. En saber-ho, el rei Zayan s'oferí en vassallatge, però el rei cristià no el va acceptar. Diverses ciutats es rendiren sense oposar resistència, especialment la de Paterna que es trobava a cinc quilòmetres de la Ciutat.

Des d'esta posició es va iniciar el setge de València, el rei s'aproximà amb l'exèrcit a la ciutat, establint el campament primerament al Grau i després l'instal·là al Raval de Russafa. El setge de la ciutat va durar cinc mesos, durant els quals els sarraïns feren freqüents eixides (razzies) i expedicions contra els cristians. Fins i tot arribà una flota enviada pel rei de Tunísia per salvar la ciutat, però el seu futur estava decidit. A meitat del setembre el rei musulmà inicià converses amb Jaume I per tal d'establir les condicions de la rendició.

Les negociacions les dugué a terme el Rei personalment, i va tractar d'evitar que es produís un enfrontament bèl·lic. Entre les condicions cal destacar-ne dos: van oferir els sarraïns vint dies perquè abandonaren la ciutat emportant-se les possessions, i que Zayan podria traslladar-se als seus dominis de Cullera i Dénia (places que no entraven en la rendició) sense ser destorbat durant set anys. Esta segona clàusula mai no es va complir.

La Capitulació, que recollia estes i d'altres condicions, fou signada el 28 de setembre del 1238. Com a senyal de rendició els musulmans valencians hissaren un penó amb les barres d'Aragó, a la porta de Barbazar a la torre d'Ali-Bufat.

El 9 d'octubre del 1238, dissabte, Jaume I després de huit mesos i onze dies de setge, entrà triomfalment acompanyat del seu seguici a la ciutat de València, organitzant immediatament un acte solemne en què participaren molts bisbes, presidits per l'Arquebisbe de Tarragona, En Pere d'Albalat. L'acte consistí a la consagració de la Mesquita Major, la qual quedà convertida en Catedral, i el cant del tradicional Te Deum.

Després d'haver aconseguit la ciutat de València, el rei va conquerir diferents places: Llíria i Onda, entre d'altres, prosseguint cap al sud, fins que Xàtiva es va rendir i altres ciutats importants com ara Ibi o Biar, fins els últims reductes de Dénia. Este avanç cap al sud va plantejar certs problemes amb Alfons x de Castella, que es solventaren pel Tractat d'Almizra, en què es delimitaren les primeres fronteres entre els regnes de València i Castella. La famosa línia Biar-Bussot.

Acabat el procés bèl·lic, el rei començà a preocupar-se per l'organització del nou regne, pel repartiment de les terres i per la repoblació (Llibre del Repartiment). Front els propòsits dels seus nobles, que pensaven que el nou territori seria una prolongació de les seues terres, el Rei decidí crear un regne nou, dotant-lo de lleis pròpies: Els Furs. Entre el 17 d'abril i el 21 de maig del 1239, el rei En Jaume atorgà els Fori Antiquae Regni Valentiae, que transformaren les terres fins a eixos moments conquerides i aquelles que es preveia ocupar pròximament, en el Regne de València, que abastaria des del riu d'Ulldecona al nord, fins a Biar al sud; i des de les terres d'Albentosa i Requena a l'interior, fins a la mar.

Commemoració al llarg de la història

Des del 1338, un segle després de la conquesta de València pel rei Jaume I, s'inicià la conmemoració d'esta fita històrica a instància del Consell General de la Ciutat. Des d'esta data es venia celebrant esta festivitat cada centenari, fins al 1838, a partir d'esta data es rememorava amb més assiduitat.

En 1666, a instàncies de fra Gregori Ruiz de Montserrat, es començà a traure en públic la reial espasa del rei En Jaume (anomenada Tissona) en la processó de Sant Dionís, ja que el dia 9 d'octubre l'església celebra la festivitat d'este màrtir i bisbe de París. Ja en aquells moments estava instituida la costum de pronunciar i escoltar un sermó de caràcter històric, el Sermó de la Conquesta, a la Seu. Fins i tot es publicava, com el que pronuncià eixe mateix any el Dr. Gaspar Blay Arbuixech, i que portava el títol de Sermó de la Sancta Conquista de la molt insigne, noble, lleal e coronada ciutat de Valencia. L'espasa de Jaume I era portada pel síndic de la Ciutat davant de l'estendard de la conquesta i el Rat Penat.

El 1838, celebració del VI Centenari, es trau la Senyera no pel balcó com en els dos segles anteriors, sinó per l'escala de l'Ajuntament, sempre que no s'haguera d'inclinara. Es va traure l'espasa el dia 8 d'octubre i el dia 9, la comitiva es va dirigir a la Seu portant la Senyera per assistir als Sant Oficis; en hissar-se la bandera a la Torre del Temple, la milícia que formava en l'Albereda va disparar tres descàrregues i les campanes de totes les esglésies voltejaren.

És al segle XIX quan per iniciativa de la societat d'amadors de les glòries valencianes, Lo Rat Penat, el 9 d'octubre recupera part del seu sentit patriòtic, amb l'organització de la visita al monument del Rei En Jaume en Processó Cívica, encapçalada per la Reial Senyera. També es va instituir la pelegrinació al Monestir del Puig, un diumenge abans o posterior al 9 d'octubre (l'actual darrer diumenge d'octubre).

Ja al segle XX, des del 1915 les societats valencianistes organitzen actes en honor del rei conqueridor, depositant corones de flors i llorer als peus de l'estatua de Jaume I al Parterre. El 1922 per a donar-li major relleu a la commemoració es sol·licita l'assistència de les autoritats civils (l'Alcalde i el President de la Diputació Provincial). Fins i tot es restablix l'antiga festivitat de Sant Dionís.

Als primers anys de la democràcia, la Processó Cívica presidida per la Senyera, tornà a ser l'acte fonamental de la celebració del dia de tots els valencians, ple d'aspiracions en la recuperació de l'autogovern. Este ceremonial es repetirà cada 9 d'octubre, fins als nostres dies.

A l'actualitat s'ha recuperat l'organització tradicional de la Processó Cívica al cap i casal. A València, a primera hora del matí la Senyera es treu de la seua vitrina. A la Sala Primera del Museu Municipal, es col·loca sobre un pedestal; a continuació el Secretari de la Corporació llig l'Acta en la qual s'autoritza l'eixida de la bandera de l'Ajuntament per a presidir la Processó Cívica. Es fa la cessió al seu portador, sempre un regidor de la Corporació Municipal.

La Senyera, en eixir de l'Arxiu Municipal, es dirigeix cap al balcó de l'Ajuntament. I en rigorosa puntualitat, a les dotze del migdia, es baixa entre el clamor popular, mantenint els privilegis que s'observen escrupulosament: no inclinar-se davant ningú, mentres sona la Marxa Reial i són disparades les 21 salves d'honor que manen les ordenances.

Tot seguit, s'inicia la Processó Cívica, que obri la Guàrdia Municipal Montada junt als Massers de l'Ajuntament amb trompetes i timbals. Acompanyant així a la Senyera fins a la Seu per a presidir, des de l'Altar Major, l'acte solemne del Te Deum d'acció de gràcies. Des d'allí es reinicia la processó cap al Parterre, lloc on es troba emplaçat el monument eregit a Jaume I i on es realitza l'ofrena floral i s'interpreta l'Himne Oficial de la Comunitat Valenciana. Acabat dit acte, la Senyera retorna a la Casa de la Ciutat, hissant-se seguint el mateix ritual que quan és devallada.