La Sèquia Real del Xúquer, el major i més antic sistema de regadiu històric existent a Espanya, acaba d'obtenir una concessió sobre les aigües del riu que quantifica els seus drets en 212 hectòmetres cúbics anuals. Malgrat tractar-se d'un immens volum d'aigua, està lluny dels primers drets concedits pel rei Jaume I, quan els regants alzirenys podien prendre tota l'aigua que baixara pel Xúquer.

La Confederació Hidrogràfica del Xúquer ha resolt la modificació de la concessió d'aigües d'aquest riu a la qual té dret la Sèquia Real del Xúquer, probablement la major i més antiga, al costat de la Real Sèquia de Montcada, comunitat de regants en actiu que existeix en el món.

Aquest pas, aparentment un formalisme administratiu, suposa per a la Sèquia Real del Xúquer, en endavant SRX, la seua entrada definitiva en el segle XXI, el reconeixement a l'esforç realitzat en la modernització del seu regadiu i reflecteix també la nova correlació de forces en el Xúquer, on la SRX ja no és, com va ser durant segles, propietària i senyora de les aigües.

Des dels seus orígens, quan els primers monarques de la Corona d'Aragó li van concedir tota l'aigua que baixara pel riu, la SRX ha seguit durant anys gaudint d'un dret quasi exclusiu a derivar del Xúquer tota l'aigua que fóra capaç de embocar en el seu canal i disposa ara, 27 anys després de l'entrada en vigor de la Llei d'Aigües, d'un concessió que per primera vegada en la seua història quantifica els seus drets exactament igual que ocorre amb la resta de comunitats de regants i usuaris de l'aigua que existeixen a Espanya.

La Confederació Hidrogràfica del Xúquer, en nom del Govern d'Espanya, ha xifrat aqueixos drets en 212.300.000 metres cúbics a l'any —212,3 hectòmetres cúbics— amb un cabal màxim instantani de 49.500 litres per segon. Aqueixa és des d'ara l'aigua de la qual disposa la SRX per a regar més de 20.000 hectàrees d'hortalisses, fruiteres i arrossar que sostenen l'economia d'unes 35.000 persones i aqueix és el cabal que els governs estan obligats a garantir als hereus dels primers colons que van substituir als musulmans en la Ribera del Xúquer.

El procés per a arribar a aquesta situació de normalitat no ha sigut fàcil a causa de les dimensions de la sèquia, les seues arrels històriques i els grans interessos socioeconòmics que conflueixen entorn del canal, de més de 50 quilòmetres de longitud.

Juan Valero de Palma, advocat i secretari de la SRX, admet haver viscut un procés «llarg i complicat». No obstant açò creu que s'ha arribat a un acord «molt raonable» del que es beneficien «tots» els usuaris d'aquest riu, entre ells els habitants de ciutats com Albacete o València.

L'aigua en la font del poder

Quan Jaume I va apuntar la seua mítica altura sobre els pujols del Puig, ja existia en la Ribera del Xúquer un sistema de regadiu organitzat basat en un gran canal, probablement un tram de riu inutilitzat en una de les inundacions del riu.

El 12 de juliol de 1273, Jaime I va concedir als habitants d'Alzira el dret a regar les seues terres amb les aigües de la «cequie nove Algezire», en contraposició amb la sèquia antiga —cequie antique—. Existeix constància que ja en 1258, el monarca estava interessat a construir un canal que els documents criden la «cequie d'Alberic» i que en 1271, malgrat que la conducció no estava acabat, ja li generava alguns ingressos al rei.

És obvi que existia algun tipus d'infraestructura musulmana, fins i tot es tenen notícies d'unes ordenances, avui perdudes, anteriors a 1273, però el sobirà va voler fer seu el territori i, sobretot, afermar la població amb «la seua» sèquia mentre seguia la conquesta cap al sud. Calia atraure bons cristians que conrearen la terra i el rei els proporcionaria l'aigua necessària, tota l'aigua del riu si fera mancada, encara que reservant-se el nomenament del Sequier i cobrant per cada «cahizada» de terra.

L'esquema imposat pel rei es va mantenir amb petites variacions (reforma en 1350) fins a 1620, quan es produeix un «sorollós procés», segons la història de la SRX, que deriva en noves ordenances.

A partir d'aquest moment inicial, altres poblacions riberenques del riu van ser obtenint permís per a regar amb les seues aigües i Alzira va ser perdent pes, sobretot a partir de 1393, quan Juan I concedia als prohoms de València el dret a prendre aigües a Tous i conduir-les fins a la capital del Túria. Va ser l'antecedent més clar del canal Xúquer-Túria, va fer possible el naixement de l'Albufera tal com la coneixem avui i va cristal·litzar en la gran ampliació del canal iniciada en el XVIII pel duc de Híjar, baró de Sollana, entre altres títols.

El noble va reformar l’Assut situat a Antella i va construir la casa denominada «del Rei», on encara es reunixen els síndics de la Sèquia. Calia aconseguir tota l'aigua possible i deixar que ningú se situara per sobre de la presa d'Antella, des de la qual es dominava tota la zona de regadiu.

Del dret genèric a disposar de tota l'aigua del riu, sense que existira un volum màxim anual, es va passar en els inicis del segle XX a quantificar l'aigua que es podia prendre realment en el l’Assut d'Antella. La solució va ser aforar la sèquia en el seu tram inicial i el resultat una concessió de 34.500 litres per segon que llança un volum anual impossible d'aconseguir avui en el Xúquer i que ascendia, teòricament, a 1.087,9 hectòmetres cúbics anuals.

Solament quan en 1985 la llei d'aigües obliga a realitzar un registre públic de les concessions amb un volum màxim anual és quan s'inicia el procés real per a quantificar el cabal d'aigua al que té dret la SRX.

«Des de llavors s'ha estat treballant ja sobre bases certes: cabals disponibles realment en el riu, hectàrees regades, demandes de la comunitat de regants, tipus de cultius, eficiència del regadiu», etc., subratlla Juan Valero de Palma.

Aquest procés tombe en una primera aproximació que es va traslladar al Pla Hidrològic del Xúquer de 1998, vigent en l'actualitat, i que estimava un volum anual de 392 hectòmetres cúbics anuals para el càlcul dels quals es van emprar també els estudis previs al pla hidrològic i les mitjanes del consum real.

En realitat, els «drets», fins i tot les actuals concessions, no són més que xifres i disposicions reflectides en paper o pergamí. La realitat és la que imposa el riu i en el segle XX la SRX es va guanyar la seua concessió contribuint amb els seus fons a alçar l'embassament d'Alarcón i ja en el segle XXI aspira a gestionar els seus drets sobre 212 hectòmetres cúbics, quasi tres vegades l'aigua que consumeixen cada any els habitants de València i la seua àrea metropolitana, gràcies a la garantia dels estalvis generats en la modernització del seu regadiu.

El canal parteix d'Antella i acaba a Albal 54 km després

La Sèquia Real del Xúquer parteix d'un l’Assut situat a Antella, a uns 100 metres sobre el nivell del mar i d'uns tres metres d'altura. L’Assut ha hagut de ser reconstruït en nombroses ocasiones víctima de les inundacions del Xúquer. En 1982, la «pantanada» va arribar ací amb extrema virulència –Tous es troba tan sol a uns pocs quilòmetres aigües a dalt– i va convertir en un solar l’Assut i la casa de comportes El canal, de 54 quilòmetres de longitud, part d'Antella amb 10 metres d'ample i acaba a Albal, a les portes de València, amb prou faenes un metre. Amb les seues aigües es reguen 21.872 hectàrees de les quals 13.837 són cítrics, 4.116 horta i 3.919 arrossar. L'aigua es redistribueix a través d'altres 500 quilòmetres de canals secundaris sobre 20 municipis on es beneficien més de 100.000 títols de propietat.

José Sirera, Levante-EMV